La portaveu del PP al Parlament defensa que cal que el partit ocupi l' espai de centre davant la 'deriva sobiranista' del nacionalisme moderat
El Partit Popular de Catalunya va iniciar tot just fa un any una nova etapa política. Tancava una crisi, a vuit mesos vista d' unes eleccions generals que cloïen una difícil legislatura.
Catalunya havia estat el centre del debat polític, i concretament el PPC objecte d' actituds sectàries d' altres partits polítics, materialitzades en pactes tan antidemocràtics com els del Tinell o el famós cordó sanitari. La intenció era expulsar-nos del mapa polític. La situació feia especialment difícil afrontar les eleccions generals, i no tothom estava disposat a fer-ho.
Malgrat que cap de les enquestes preveia una millora de resultats del PP català, vam afrontar la campanya amb valentia i vam pujar dos diputats, a més d' empatar amb CiU a les províncies de Barcelona, Tarragona i Lleida.
L' adversitat amb que enfrontàvem la situació i la millora de resultats ens fan pensar que estem al principi d' una estratègia encertada que cal continuar. Catalunya no pot ser un impossible; el PP ho ha aconseguit, per això hem dissenyat una nova estratègia per als propers quatre anys per a Catalunya, que haurà de dur a terme la nova executiva que surti del proper congrés català que se celebrarà els propers 5 i 6 de juliol.
Ideològicament centrats, el nostre objectiu és ocupar un espai polític orfe de representació davant la deriva sobiranista del nacionalisme moderat; davant de la decepció que el socialisme català suposa per a bona part del seu electorat, que veu com es fa cada dia més captiu dels seus pactes amb els republicans; i davant l' esquerra més radical que provoca conflictes territorials innecessaris.
Catalunya ha estat sempre un referent pel seu caràcter emprenedor, per la seva capacitat d' innovar, pels alts nivells de competitivitat econòmica, per la seva iniciativa social i per la seva capacitat d' integració. I ho ha fet històricament en el context espanyol, des de la lleialtat constitucional i la col·laboració amb les institucions.
El primer repte que haurem d' assumir els populars catalans és enfortir les minvades estructures territorials, perquè cada ciutadà pugui tenir un referent del Partit Popular de Catalunya que defensi els seus interessos i ampliar la base social que faci confiança al nostre projecte polític.
Un projecte que defensa un model social que té com a prioritat les llibertats individuals per sobre de suposats drets col·lectius i deliris identitaris, la defensa de la família com a element de vertebració i de cohesió social, la formació com la inversió més important que fem de futur i de progrés, i l' atenció prioritària als més desfavorits.
En l' ordre econòmic, lluny de polítiques intervencionistes i de malbaratament de recursos, hem de millorar el nostre índex de llibertat econòmica, amb una gestió eficaç i eficient de la qual el PP ha estat sempre una garantia, i ser ferms en la defensa d' un nou model de finançament que ens permeti encarar els reptes de futur.
Els populars podem i volem ser un veritable referent per a molts catalans que viuen el desencís de la política, la desafecció provocada per l' engany de governs fracassats.
Tenim el gran repte de configurar una veritable alternativa de govern que ens permeti d' una vegada per totes guanyar eleccions també a Catalunya.

Durante este fin de semana se ha celebrado el congreso de ERC, por fin, en un día en el que algún fanfarrón ha calificado como “súper sábado”, en clara alusión a un americanismo, impropio de quienes tanto lo critican.
El congreso, que en principio se prometía sin sobresaltos, a punto ha estado de poner en un aprieto al vencedor. A Puigcercós, que ha ganado por la mínima los críticos le han hecho un pulso y casi lo tumban; una ejecutiva en minoría y mucha división interna.
Lo sorprendente es el contexto, mientras ERC se trocea, y todo el gobierno catalán está a la expectativa, los catalanes han tomado conciencia de que la leve desaceleración es una crisis en toda regla, y que Cataluña entera se ha paralizado.
La huelga de transporte ha tenido uno de sus puntos más críticos en el paso por la Junquera, con enormes colapsos en las carreteras y disturbios por los piquetes que más que informativos son agresivos. Hasta la gendarmería francesa ha tenido que venir en nuestro auxilio para evitar males mayores.
La crisis se ha hecho notar: los supermercados desabastecidos, los talleres sin repuestos, las fábricas sin suministros, el sector pesquero con sus barcos amarrados, los taxistas amenazan con paros. Por si esto fuera poco, el sector de trabajadores sociales de atención a las personas dependientes anuncia movilizaciones y dejará sin atención a los más necesitados, y aunque pretendan ignorarlos, el lunes pasado, miles de padres y madres salieron a la calle para protestar por el atropello que supone una ley de educación en Cataluña que les hurta sus derechos como padres para decidir como quieren educar a sus hijos.
A todo esto el Honorable Montilla, ni está ni se le espera, por que se ha ido de excursión a inaugurar la “Expo”, de la mano del presidente aragonés que hasta hace poco estaba dispuesto a dejarnos morir de sed.
Montilla, está desaparecido como siempre en las grandes crisis, no dice palabra ni toma una decisión, y si le preguntan procura echarle la culpa a otros, como apelar al precio del petróleo.
Lo cierto es que Cataluña está ante la crisis más importante de la última década, como lo demuestran los datos generales de desempleo, que señalan que la tercera parte del paro se produce en Cataluña, y las empresas han anunciado ya expedientes de regulación de empleo.
Ante tanto desastre y distraídos con el súper sábado republicano, sólo se ha oído la voz del conseller Castells, que en un arrebato de valentía ha reconocido que Cataluña está perjudicada por la inestabilidad del govern.
¿Y quién se preocupa de afrontar problemas que tienen los catalanes, ante un futuro que se presenta incierto?